Entrevista a Josep Fontana
Josep Lluís Martín i Berbois entrevista al historiador marxista catalán Josep Fontana
La entrevista fue publicada en julio de 2003 en Valldaurex. Centre d’Estudis de Valldoreix. nº. 6. Valldoreix. 2002. pp. 7-13.
Poc abans de la reedició de la seva tesis doctoral “La quiebra de la Monarquia absoluta” i el seu nomenament com a professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, el professor Josep Fontana i Lázaro ens rebia al seu despatx de l’Institut Jaume Vicens Vives per realitzar aquesta entrevista. Durant quasi dues hores, el professor Fontana respongué, molt cordialment, a totes les nostres preguntes d’una manera distesa i que ens varen permetre aprofundir en la seva trajectòria.
Una trajectòria, com comprovarà el lector, que englobà aspectes tant desconeguts com la seva infantesa fins els seus últims projectes (any 2002)[2].
Vostè va néixer a Ciutat Vella (Barcelona) l’any 1931 envoltat de llibres, degut a que el seu pare era llibreter. Va influir aquest contacte amb els llibres en la seva vocació?
El meu pare tenia un petit negoci de venta de llibres per correspondència, i quan ell morí el negoci es mantingué perquè els xicots que treballaven van seguir i jo els ajudo. Però el negoci és propietat d’ells.
O potser van influir més els seus pares?
Les dues coses van lligades. Evidentment jo vaig néixer entre llibres, i això significava moltes oportunitats de llegir coses que un noi d’aquella edat no tindria, i de fet, jo vaig començar a realitzar la meva biblioteca als set anys, quan el meu pare em va regalar cinc o sis llibres, que per cert eren en català, i que alguns recordo perfectament. Des de llavors he anat creixent a la biblioteca fins un moment en que no sé quants en tinc. Aquí a l’Institut n’he portat uns 25 mil, i a casa meva en tindré una quantitat semblant a aquesta. He tingut certes facilitats i he dedicat part dels meus estalvis a l’adquisició de llibres.
Durant la guerra civil espanyola vostè visqué durant un any a la Floresta i unes setmanes a Valldoreix. Per què es desplaçà fins a aquestes dues localitats?. Hi tenia alguna relació de parentiu?.
La Guerra Civil la començo a Ciutat Vella. Recordo els bombardeigs i els refugis, que per cert, el nostre refugi era el de la Generalitat, que era el que teníem més a la vora, ja que vivíem al final de Porta Ferrisa perquè el meu pare tenia la llibreria al carrer de Gotés. Allà, davant de casa, va caure una bomba al mig del carrer. Recordo perfectament aquell diumenge al matí, la sensació que va produir l’esclat de la bomba en la casa ja que va rebentar les portes, es van obrir els armaris de sobte, etc.
Quan podia, el meu pare em portava a casa d’una tieta que vivia a la Floresta, i d’altres vegades també vaig passar temporades a alguns pobles de Lleida. I a finals de la guerra van poder aconseguir una torre a Valldoreix, però no sé quin temps era perquè jo era petit.
Què recorda de la guerra?
Recordo que estava amb la meva mare a la casa, i ella va veure de lluny que venien les tropes que portaven la bandera “monàrquica”, que en deien llavors. La primera notícia que tinguérem és que entrà un “moro” a la casa amb un fusell en mà. Ens van fer obrir els armaris i ens van agafar el que van voler, però anaven ràpid perquè tenien pressa per anar a Barcelona. Al dia següent anàrem cap a Barcelona, i al camí entre Valldoreix i la Floresta ens vam trobar ple de capses que havien llençat. A la Floresta em vaig trobar amb un amic al que li havien regalat un gos que havien robat en un altre lloc. Es veu que devien tenir instruccions d’entrar a Barcelona, en tot cas, amb el botí que portessin discretament amagat.
Què recorda de la seva estada a Valldoreix i la Floresta?
Recordo el temps que passava amb la meva tieta, el lloc on anàvem a comprar el menjar, que crec que es deia “La abundancia”, que es trobava lluny de l’estació i estava a la banda de Sant Cugat. Però recordo que quan s’havia d’anar a comprar alguna cosa, s’anava al mercat de Sant Cugat, i que per a poder-hi arribar s’havia de passar per Can Trabal, que era una gran finca que tenia moltes vinyes i un gran arbre.
Valldoreix i la Floresta eren llocs tranquils en el període de la guerra. Durant aquell temps jo alternava l’estança d’aquests dos llocs amb Barcelona, ja que per mi aquests eren com una mena d’oasis.
Recorda els bombardeigs que es produïren a Barcelona?
Sí, recordo un dels bombardeigs més durs que hi va haver a Barcelona, quan justament tocaren els dipòsits de la Campsa. Tot el cel s’enfosquí i tota la gent fugia de la ciutat espantada. A més, els ferrocarrils de Sarrià, Terrassa i Sabadell no tenien cap control i la gent pujava als trens sense bitllet. Aquell matí, el meu pare em va portar a la Floresta.
Allà podia sentir els bombardeigs i els avions que anaven cap a Barcelona. Encara recordo que estava en una torre que hi havia al costat de la de la meva tieta i hi havia gent que quan sentia ela motors dels avions en sabia dir la seva procedència; a partir d’aquell moment es començaren a sentir les bombes. Això va fer que marxés plorant a casa de la meva tieta, perquè la sensació d’espaordiment que m’havia quedat a Barcelona de les sirenes i de les bombes era una cosa que encara que estiguessis lluny et marcava.
En un dels bombardeigs de Barcelona, una bomba va caure a la casa on el meu pare tenia la botiga. La façana va quedar intacta però l’interior va quedar afectat. Igualment el meu pare va seguir mantenint la botiga, però quan plovia havia de vigilar que l’aigua no es filtrés.
La meva mare fins a molts anys després, cada vegada que sentia una sirena de fàbrica es posava nerviosa.
Va tenir problemes en el camp alimentari?
A nivell alimentari la situació no era escassa perquè els meus pares es van encarregar de tot, però sí que em vaig aprendre el bosc. Durant aquell temps vaig fer un aprofundíssim coneixement de totes les menes de bolets que podien trobar-se a l’entorn de la Floresta.
L’any 1951, vostè arribà a la Universitat. Què destaca d’aquell període?. Com era la universitat en aquells moments?
La universitat era profundament tronada, és a dir, era una universitat en que coexistia gent “antiquada” -ni tan sols es podia dir que fossin del franquisme, sinó que pertanyien a una època anterior. També hi havia gent que havia entrat amb el franquisme i un petit nucli de gent nova que, per contra, eren poca cosa. Aquesta combinació feia que la gent nova aportés coses, estimulés i que intentés sobreviure i resistir a aquests “monstres” que hi havia.
Per aquesta mateixa època, vostè tingué de mestre a la universitat a Jaume Vicens Vives i a Ferran Soldevila als Estudis Universitaris Catalans.
A Jaume Vicens Vives el vaig tenir a l’últim any de la carrera. A Ferran Soldevila el tingué en les classes clandestines. Quan vaig entrar a la universitat no tenia la mínima intenció de fer història. Si la gent veiés el que vaig haver d’estudiar en el batxillerat ho entendria perfectament. D’aquesta manera, tant jo com el meu amic Ernest Lluch volíem estudiar llengües semítiques, perquè ens semblava que això era una cosa en que hi havia una garantia de treball i es podien fer algunes coses.
Vaig començar a fer àrab en el primer curs i així em vaig curar de la temptació, però van ésser les classes amb en Soldevila les que em van fer agafar el gust per la història. Encara recordo que quan va publicar el primer volum de la seva Història d’Espanya, li vaig portar perquè me’l signés i m’hi posà: “Per a Josep Fontana, amb l’esperança de les seves futures realitzacions en el camp de la història”. Llavors vaig agafar l’especialització d’història.
Com eren i quina relació tingué amb ells?
Soldevila era una persona tímida. Les classes les fèiem a casa seva; en alguna ocasió érem dues persones i algun cop estava jo sol, i això feia que fos un tipus de classe molt directa.
En Vicens era diferent: era una força impressionant i tenia una gran empenta. Era una persona que connectava amb la gent i amb la qual s’inicià una relació que es perllongà després.
Què recorda de l’últim any de carrera?
L’any en que vaig acabar es varen realitzar per primer cop les tesines, i jo vaig fer la tesina amb en Vicens. Es va produir una situació estranya ja que tots els que havíem decidit realitzar la tesina la fèiem amb en Vicens Vives, i això no agradà a certa gent. Això ens ho van voler fer sentir amb una sèrie de regles absurdes, ja que els professors del tribunal feien objeccions però no ens permetien contestar. Ens van suspendre.
Aleshores em vaig quedar molt dolgut per aquell tractament. Alberto del Castillo em va dir que tots havien estat d’acord en la decisió. Això em molestà molt, fins i tot, quan veia en Vicens ni el saludava, fins que em va donar una explicació. Llavors em va demostrar la confiança que em tenia, quan em va dir que preparés la redacció d’un article perquè me’l publicaria als Estudis d’Història Moderna. A partir d’aquell moment s’inicià una relació força afectiva.
El 1956 es llicencià i al següent curs acadèmic marxà a Liverpool. Quina fou la seva tasca? Es mantingué la seva relació amb Vicens Vives.?
L’anada a Liverpool tenia que veure amb els Estudis Universitaris i l’ensenyament del català. Després de tornar de Liverpool, vaig haver de realitzar uns mesos de quarter de les milícies. Durant tota aquesta època hi va haver una correspondència amb en Vicens (alguna d’aquelles cartes publicades a l’epistolari realitzat a Girona). Encara recordo que fa un parell d’anys, quan vam fer la presentació de la segona part de l’epistolari, la seva viuda em va dir que en Vicens s’hi passava molt de temps per fer-me les contestacions, i que ella li preguntava el per què de tant de temps, i Vicens Vives deia que volia fer-ho bé perquè “aquell noi valia molt”.
També recordo que havíem tingut discrepàncies i li deia alguna impertinència, però ell m’aguantava. Ell havia començat a realitzar classes a la Facultat d’Econòmiques i està clar que em preparava perquè jo treballés allà.
A l’any 1957 tornà cap a Barcelona i passà a ésser ajudant de Vicens Vives i Jordi Nadal a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
En Jordi Nadal era l’ajudant de Vicens. Quan morí aquest, jo em vaig quedar amb Nadal per ajudar-lo, ja que ell preparava les oposicions. Llavors jo vaig estar sol durant uns mesos donant ensenyament.
També per aquest temps, vostè es vinculà a la política, i més concretament al PSUC. A més de la lluita antifranquista, què és el que va fer que s’acostés al món de la política?
Afiliar-se al PSUC era una cosa molt normal, ja que era una de les poques coses que es movien. Vaig entrar en contacte amb alguna gent d’aquí, i aquests em van enviar a París. En tornar aquí, es formà el Comitè d’intel·lectuals. Recordo que ens vam reunir a la torre que la família Goytisolo tenia a “Tres torres”. Allà hi havia en Manolo Sacristán, el Luis Goytisolo, en Josep Maria Jaén (que era un psiquiatra de molta vàlua) i jo. Després s’hi sumà en Vallverdú.
Gràcies a Vicens Vives, coneixerà a Pierre Vilar; una gran influència en la seva trajectòria professional. Quin fou el motiu perquè vostè el conegués?
Respecte a la meva investigació, jo havia realitzat la meva tesina sobre la segona meitat del segle XVII. Però en aquell moment en Vicens estava intentant revitalitzar tot el terreny de la història contemporània a Catalunya. La seva idea lligava molt en la seva visió política amb un intent de recuperar la visió històrica del futur immediat per a tenir una consciència clara. Això va portar-me a desviar-me cap el segle XIX i se’m va ocórrer el tema de les desamortitzacions, que era un tema sobre el qual no hi havia res.
Llavors vaig comentar-li a en Vicens, però ell em comentà que no estava per aquest tema, i em va dir que aprofités l’estança a Anglaterra i que quan passés per París anés a veure a en Pierre Vilar i li digués que era deixeble seu, ja que ell em podria orientar millor.
Vaig escriure a Vilar des de Liverpool i ell em contestà amb una carta admirable de consells de mètodes per com havia de realitzar el meu treball. Un dels seus consells era que: “No sols es podien fer les coses amb una passió, sinó que també s’havien de fer seriosament”. Llavors l’anava a veure a París quan passava i a partir d’aquí començà una bona relació.
Enmig de tot això, vostè és expulsat de la universitat per haver-se sumat a una protesta col·lectiva contra el rector García Valdecasas. Aquest fet el portà a marxar de la universitat, però passà a dirigir la secció d’història de Larousse i, temps més tard, entrà a la Universitat Autònoma de Barcelona. Què van suposar per a vostè aquells anys?. Foren uns anys difícils?.
Ens van expulsar a uns seixanta. Entre aquests hi havia el Manuel Sacristán i en Roca i Junyent. Se’ns expulsà perquè havíem signat un telegrama que s’havia enviat al ministre protestant contra el rector García Valdecasas. Va resultar que havíem passat per damunt del règim reglamentari. Se’ns va fer un judici i tot seguit se’ns expulsà.
Mentre estava realitzant la tesi, vaig dirigir la secció d’història de la Larousse. Era tot un nucli de gent que es dedicava a l’enciclopèdia, on hi havia gent com en Ramon Gabarrou, l’Anna Sallés, el Borja de Riquer o en Josep Termes.
A l’Autònoma vaig entrar-hi de la mà de Frederic Udina, i amb el temps em vaig consolidar a la Facultat d’Econòmiques.
El 1970 llegí la seva tesi doctoral, dirigida per Fabià Estapé.
Veritablement la tesi la vaig fer tot sol, però necessitava algú que me la portés, i en Fabià Estapé em semblà el més idoni. Quan em va semblar que tenia una certa crítica per escriure la tesi, i amb els estalvis que havia fet treballant a la Larousse, em vaig pagar sis mesos de no treballar i dedicar-me de manera intensiva a la tesi, excepte per ajudar els meus pares. Finalment es va llegir i llavors el Banc d’Espanya em va dir que li enviés una còpia per si era interessant per a publicar, però al final no es publicà.
Al poc temps, els de l’editorial Ariel em van dir que em publicaven la tesi. Jo els vaig dir que era un disbarat i vaig dedicar-me tot l’estiu a arreglar-la i a donar-li una redacció que sigues més entenedora. Així es va publicar, davant la meva sorpresa, i tot i així, tingué molt bona acollida, ja que arribà a la segona edició. Llavors sorgí l’edició de butxaca que arribà fins a la sisena edició.
Durant la dècada dels setanta estigué present en la creació de dues importants revistes d’història: Recerques (1970) i l’Avenç (1976). Què suposà la creació d’aquestes dues revistes en aquell moment?.
Pel que fa a Recerques, tots pensàvem que calia fer una revista d’història catalana, però el problema venia de com es pagaria. Llavors se’ns va ocórrer aquesta idea a cinc persones que eren el Josep Termes, el Ramon Gabarrou, l’Ernest Lluch, el Joaquim Molas i jo. Vam mirar què podia costar un número i ho proposàrem a Ariel. Naturalment ho vam haver de fer de manera com si fossin números monogràfics perquè el que no podíem era demanar permís per a realitzar una revista, ja que no ens ho haguessin permès. Quan mires tots els anys, descobreixes que en tot aquest temps s’hi ha realitzat una feina positiva i això es veu quan et fixes en les notes de peu de pàgina.
L’Avenç va realitzar una feina molt útil en aquell temps, a més del fet que tingué una influència sobre molta gent.
En els anys successius publicarà “Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XX (1973)” i “La crisis del Antiguo Régimen, 1808-1833” (1979). Amb aquests dos estudis i la seva tesi doctoral, vostè incidí en un període molt concret de la història d’Espanya. Què aportaren a la historiografia del moment i per què aquesta temàtica?.
Referent al primer llibre, jo anava a les oposicions i tenia dos o tres articles que em semblaven de les coses més decents que havia fet, però el problema era que estaven escrits en català, i no es podien presentar. Llavors és la única vegada que he agafat uns articles per fer un volum, i mai més a la vida se m’ha ocorregut de fer-ho. Curiosament tingué una acceptació considerable perquè circulava pels instituts, fins que vaig dir que aquest llibre s’havia desfasat amb els anys, i per això es va retirar.
El segon el vaig fer perquè se’m va ocórrer una sèrie d’Història d’Espanya, i vaig pensar que podia ésser una eina útil pels estudiants. Vaig dir-li a una sèrie de gent per fer-ho, i tothom em va dir que sí, però només en Gabriel Jackson ho va fer i, per tant, tot va quedar en només un llibre.
Durant els anys vuitanta i noranta, vostè ha publicat llibres que estan dirigits a estudiar el paper social de la història, i també ha portat a terme la coordinació d’un llibre sobre el franquisme. A què és degut aquest canvi en la seva tendència investigadora?.
Entre mig hi ha unes altres coses que formen part d’aquest projecte, que són els dos llibres que publico a Madrid amb l’Institut d’Estudis Fiscals i la Història de la Hisenda. Són uns llibres que en bona mesura els faig amb la intenció de desglossar material per una continuació que vull fer de la “Quiebra de la Monarquia Absoluta (1814-1820)”.
L’any 1988, Pierre Vilar dirigí la Història de Catalunya, on vostè hi participà amb la realització d’un volum anomenat: “La fi de l’Antic Règim i la industrialització”. Pot dir-se que és la seva millor obra?. Quina és la valoració a que pot arribar-se sobre la Catalunya del segle XIX?.
No crec que sigui la meva millor obra. El llibre té algunes pegues com per exemple que no em deixen posar notes a peu de pàgina per millorar el text i que hi ha un o dos capítols més fluixos perquè en aquells moments el meu estat de salut era molt dolent.
Crec que la Catalunya del segle XIX es fonamenta en un drama basat en tots aquells catalans que a començaments del XIX s’apunten a l’Estat liberal i que es deixen portar per la construcció d’Espanya creient-se que això és la possibilitat de crear un àmbit on poden modernitzar-se. A canvi, descobriran que això no funciona; ho provaran en diverses ocasions, i l’última vegada que ho faran serà en la II República però que serà tallat pel franquisme. Per a mi, el segle és en bona mesura el drama d’una societat que intenta trobar el camí per ser un progrés en un marc de convivències.
A més de la seva tasca de professor, escriure llibres i ésser mestre de molts professors que avui imparteixen classes a les universitats, vostè també ha desenvolupat la faceta d’assessor d’editorials com Ariel i Crítica. Què ha pretès amb l’edició de llibres d’història?.
He pretès senzillament fer coses que s’aconsegueixen vendre, però sense buscar la xifra de vendes, sinó mirant que el que facis es pugui vendre, i aleshores, de tant en tant, poder-te permetre el luxe de fer coses que segurament no són rendibles, però que dintre un projecte global ajuden a millorar-lo. D’aquesta manera, el fet que hi hagi coses que es venguin, et permet que l’editor et deixi publicar aquests interessos personals. Un exemple d’aquests llibres menys comercials són els de Thompson.
Thompson ha sigut un influència considerable en la seva carrera. Com el descobrí?.
A Thompson el descobreixo en una llibreria que hi havia al costat del Liceu, que era la Llibreria Francesa. Aquesta tenia un gran nombre de llibres de l’edició Pelican i casualment el número mil era el llibre: The making of the English working class de Thompson. Aquest llibre em produí una fascinació que encara em dura fins ara, però no solament a mi, sinó que ha fascinat als historiadors de mig món. Després vaig tenir la sort de conèixer i estar amb Thompson en un parell d’ocasions que ha estat a Barcelona.
Un altre autor que m’ha influenciat abans que Thompson va ésser en Gramsci, que vaig descobrir per casualitat en un Congrés a Nàpols, on vaig adquirir en una botiga alguns exemplars dels Quaderni de carcere que després foren una important influència. Però també hi ha hagut autors més antics com Diderot o Walter Benjamin.
Com se sent després de veure que alguns dels seus alumnes són professors de diverses universitats amb un reconegut prestigi?.
Mai he intentat que algú tractés els temes que jo he tractat. He procurat que la gent plantegés el que volia fer i estar al seu costat per ajudar-los. Però mai he volgut una persona que treballés coses que em podien servir a mi, ans el contrari, sempre he pensat que la gent treu un major profit quan treballa allò que li agrada.
Què s’ha de fer per realitzar una classe amena?.
El primer que vaig aprendre és que t’havies de preparar la classe, perquè si tu te la preparaves, encara que avorrissis a l’estudiant o que la classe no fos atractiva, algú estaria escoltant. Hi ha professors que alguns cops els enganyen durant un any però al següent ja no ho fan.
Després vaig aprendre que els alumnes no s’adormissin a classe, i per això has de mirar de realitzar les coses ben fetes, però no sempre ho aconsegueixes. Un mateix s’adona si ha connectat o no, i hi ha dies que les coses funcionen i surts content de la classe, però n’hi ha d’altres que et prepares molt una classe i no funciona, i surts una mica decebut, i és una cosa que encara avui em passa. És molt difícil preparar una classe per cada dia, fent que la cosa funcioni i que alhora sigui atractiva.
Vostè ha deixat la direcció de l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives després de més de 10 anys de dirigir-lo, i a partir del proper curs passarà a ésser professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. Quina serà la seva tasca a partir d’ara?.
L’any proper realitzaré tres cursos, dos d’ells de doctorat. Un d’ells és per un doctorat de dret sobre relacions internacionals, i una altra assignatura que no és de llicenciatura, perquè a partir d’ara no puc realitzar cursos de llicenciatura.
Suposo que a partir d’ara vostè tindrà una mica més de temps per a realitzar projectes personals. Quins projectes té pensat desenvolupar en el futur?.
A mi em queden un parell d’ambicions per a realitzar en el treball de la història i la historiografia. Jo buscava la manera de trobar el camí per a fer les coses, i l’he trobat. Ara ve el més difícil, que és apuntar-ho.
La primera ambició és realitzar un gran treball a partir de la gran documentació que tinc arxivada des de fa molts anys, i tinc clar que ha d’agafar el període de 1814-1841. En un principi voldria fer la continuació del llibre de 1814-1820, i la veritat és que tinc un escrit molt complert que agafa el període 1823-1827, però me’n vaig penedir i no l’he publicat. Però ara la meva idea és tractar el període de 1814-1841, però encara no sé com ho enfocaré.
Abans de tot això n’he de fer un altre però, del que no en puc parlar. Podríem dir que tot el que he fet ara són preparacions per a realitzar aquest projecte.
Un projecte força ambiciós, no?
És ambiciós, però vull explicar una història complexa, que és la història de la restauració fins a la revolució de 1848, que seria d’alguna manera la història de tot un gran engany: la història d’aquesta il·lusió de la capacitat de transformar d’alguna manera i que finalment tot és destrossat i acaba sent una gran decepció.
Per anar finalitzant només unes breus preguntes sobre temes actuals. Com afectà i afectarà l’11 de setembre a la Història?.
Crec que l’11 de setembre és un pretext que ajuda a una determinada dinàmica de tractament que ja estava en marxa abans; només cal veure qui ho està utilitzant i com ho està fent. És un argument que serveix en nom de la por de la gent i dels registres de seguretat, però també de la llibertat.
El passat mes d'abril vostè publicà un llibre anomenat “La historia de los hombres: el siglo XX”,. Què aporta aquest nou llibre respecte el seu anterior, “La historia de los hombres”?.
Quan finalitzo el llibre de “La història dels homes” m’adono que en realitat m’han sortit dues coses: per una banda, m’ha sortit una història d’una historiografia que té un interès per una sèrie de gent, i per una altra, que hi ha uns capítols que fan una crítica de la situació present i proposen una reestructuració, que són una altra cosa, i que segurament poden tenir un públic diferent. Aleshores jo sóc el primer en decidir agafar els capítols del segle XX, treure la part bibliogràfica excessiva i afegir algunes coses noves.
Cap a on va la història? Quin tipus d’història es fa ara?.
En aquests moments hi ha uns moviments de religió per les tendències i influències de les ciències socials, que han sortit a partir de l’autonomia i fins i tot de la ciència política. Un d’aquests grups que hi ha als Estats Units, que actua en el món de la politologia, diu una cosa que em sembla molt bé: “el problema és el que ha de dir quants mètodes, no els mètodes el problema”. Sóc absolutament contrari a uns tipus de plantejaments tan confosos entre la gent de l’ofici que és el d’apuntar-se a una tendència o estil metodològic amb unes regles, i aleshores, amb aquestes, anar a fer la feina. Em sembla que el que un historiador estudia és un problema i aquest s’ha d’enfrontar amb totes les eines que calguin, i que ningú s’ha d’inclinar per una escola o mètode en concret.
La entrevista fue publicada en julio de 2003 en Valldaurex. Centre d’Estudis de Valldoreix. nº. 6. Valldoreix. 2002. pp. 7-13.
Poc abans de la reedició de la seva tesis doctoral “La quiebra de la Monarquia absoluta” i el seu nomenament com a professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, el professor Josep Fontana i Lázaro ens rebia al seu despatx de l’Institut Jaume Vicens Vives per realitzar aquesta entrevista. Durant quasi dues hores, el professor Fontana respongué, molt cordialment, a totes les nostres preguntes d’una manera distesa i que ens varen permetre aprofundir en la seva trajectòria.
Una trajectòria, com comprovarà el lector, que englobà aspectes tant desconeguts com la seva infantesa fins els seus últims projectes (any 2002)[2].
Vostè va néixer a Ciutat Vella (Barcelona) l’any 1931 envoltat de llibres, degut a que el seu pare era llibreter. Va influir aquest contacte amb els llibres en la seva vocació?
El meu pare tenia un petit negoci de venta de llibres per correspondència, i quan ell morí el negoci es mantingué perquè els xicots que treballaven van seguir i jo els ajudo. Però el negoci és propietat d’ells.
O potser van influir més els seus pares?
Les dues coses van lligades. Evidentment jo vaig néixer entre llibres, i això significava moltes oportunitats de llegir coses que un noi d’aquella edat no tindria, i de fet, jo vaig començar a realitzar la meva biblioteca als set anys, quan el meu pare em va regalar cinc o sis llibres, que per cert eren en català, i que alguns recordo perfectament. Des de llavors he anat creixent a la biblioteca fins un moment en que no sé quants en tinc. Aquí a l’Institut n’he portat uns 25 mil, i a casa meva en tindré una quantitat semblant a aquesta. He tingut certes facilitats i he dedicat part dels meus estalvis a l’adquisició de llibres.
Durant la guerra civil espanyola vostè visqué durant un any a la Floresta i unes setmanes a Valldoreix. Per què es desplaçà fins a aquestes dues localitats?. Hi tenia alguna relació de parentiu?.
La Guerra Civil la començo a Ciutat Vella. Recordo els bombardeigs i els refugis, que per cert, el nostre refugi era el de la Generalitat, que era el que teníem més a la vora, ja que vivíem al final de Porta Ferrisa perquè el meu pare tenia la llibreria al carrer de Gotés. Allà, davant de casa, va caure una bomba al mig del carrer. Recordo perfectament aquell diumenge al matí, la sensació que va produir l’esclat de la bomba en la casa ja que va rebentar les portes, es van obrir els armaris de sobte, etc.
Quan podia, el meu pare em portava a casa d’una tieta que vivia a la Floresta, i d’altres vegades també vaig passar temporades a alguns pobles de Lleida. I a finals de la guerra van poder aconseguir una torre a Valldoreix, però no sé quin temps era perquè jo era petit.
Què recorda de la guerra?
Recordo que estava amb la meva mare a la casa, i ella va veure de lluny que venien les tropes que portaven la bandera “monàrquica”, que en deien llavors. La primera notícia que tinguérem és que entrà un “moro” a la casa amb un fusell en mà. Ens van fer obrir els armaris i ens van agafar el que van voler, però anaven ràpid perquè tenien pressa per anar a Barcelona. Al dia següent anàrem cap a Barcelona, i al camí entre Valldoreix i la Floresta ens vam trobar ple de capses que havien llençat. A la Floresta em vaig trobar amb un amic al que li havien regalat un gos que havien robat en un altre lloc. Es veu que devien tenir instruccions d’entrar a Barcelona, en tot cas, amb el botí que portessin discretament amagat.
Què recorda de la seva estada a Valldoreix i la Floresta?
Recordo el temps que passava amb la meva tieta, el lloc on anàvem a comprar el menjar, que crec que es deia “La abundancia”, que es trobava lluny de l’estació i estava a la banda de Sant Cugat. Però recordo que quan s’havia d’anar a comprar alguna cosa, s’anava al mercat de Sant Cugat, i que per a poder-hi arribar s’havia de passar per Can Trabal, que era una gran finca que tenia moltes vinyes i un gran arbre.
Valldoreix i la Floresta eren llocs tranquils en el període de la guerra. Durant aquell temps jo alternava l’estança d’aquests dos llocs amb Barcelona, ja que per mi aquests eren com una mena d’oasis.
Recorda els bombardeigs que es produïren a Barcelona?
Sí, recordo un dels bombardeigs més durs que hi va haver a Barcelona, quan justament tocaren els dipòsits de la Campsa. Tot el cel s’enfosquí i tota la gent fugia de la ciutat espantada. A més, els ferrocarrils de Sarrià, Terrassa i Sabadell no tenien cap control i la gent pujava als trens sense bitllet. Aquell matí, el meu pare em va portar a la Floresta.
Allà podia sentir els bombardeigs i els avions que anaven cap a Barcelona. Encara recordo que estava en una torre que hi havia al costat de la de la meva tieta i hi havia gent que quan sentia ela motors dels avions en sabia dir la seva procedència; a partir d’aquell moment es començaren a sentir les bombes. Això va fer que marxés plorant a casa de la meva tieta, perquè la sensació d’espaordiment que m’havia quedat a Barcelona de les sirenes i de les bombes era una cosa que encara que estiguessis lluny et marcava.
En un dels bombardeigs de Barcelona, una bomba va caure a la casa on el meu pare tenia la botiga. La façana va quedar intacta però l’interior va quedar afectat. Igualment el meu pare va seguir mantenint la botiga, però quan plovia havia de vigilar que l’aigua no es filtrés.
La meva mare fins a molts anys després, cada vegada que sentia una sirena de fàbrica es posava nerviosa.
Va tenir problemes en el camp alimentari?
A nivell alimentari la situació no era escassa perquè els meus pares es van encarregar de tot, però sí que em vaig aprendre el bosc. Durant aquell temps vaig fer un aprofundíssim coneixement de totes les menes de bolets que podien trobar-se a l’entorn de la Floresta.
L’any 1951, vostè arribà a la Universitat. Què destaca d’aquell període?. Com era la universitat en aquells moments?
La universitat era profundament tronada, és a dir, era una universitat en que coexistia gent “antiquada” -ni tan sols es podia dir que fossin del franquisme, sinó que pertanyien a una època anterior. També hi havia gent que havia entrat amb el franquisme i un petit nucli de gent nova que, per contra, eren poca cosa. Aquesta combinació feia que la gent nova aportés coses, estimulés i que intentés sobreviure i resistir a aquests “monstres” que hi havia.
Per aquesta mateixa època, vostè tingué de mestre a la universitat a Jaume Vicens Vives i a Ferran Soldevila als Estudis Universitaris Catalans.
A Jaume Vicens Vives el vaig tenir a l’últim any de la carrera. A Ferran Soldevila el tingué en les classes clandestines. Quan vaig entrar a la universitat no tenia la mínima intenció de fer història. Si la gent veiés el que vaig haver d’estudiar en el batxillerat ho entendria perfectament. D’aquesta manera, tant jo com el meu amic Ernest Lluch volíem estudiar llengües semítiques, perquè ens semblava que això era una cosa en que hi havia una garantia de treball i es podien fer algunes coses.
Vaig començar a fer àrab en el primer curs i així em vaig curar de la temptació, però van ésser les classes amb en Soldevila les que em van fer agafar el gust per la història. Encara recordo que quan va publicar el primer volum de la seva Història d’Espanya, li vaig portar perquè me’l signés i m’hi posà: “Per a Josep Fontana, amb l’esperança de les seves futures realitzacions en el camp de la història”. Llavors vaig agafar l’especialització d’història.
Com eren i quina relació tingué amb ells?
Soldevila era una persona tímida. Les classes les fèiem a casa seva; en alguna ocasió érem dues persones i algun cop estava jo sol, i això feia que fos un tipus de classe molt directa.
En Vicens era diferent: era una força impressionant i tenia una gran empenta. Era una persona que connectava amb la gent i amb la qual s’inicià una relació que es perllongà després.
Què recorda de l’últim any de carrera?
L’any en que vaig acabar es varen realitzar per primer cop les tesines, i jo vaig fer la tesina amb en Vicens. Es va produir una situació estranya ja que tots els que havíem decidit realitzar la tesina la fèiem amb en Vicens Vives, i això no agradà a certa gent. Això ens ho van voler fer sentir amb una sèrie de regles absurdes, ja que els professors del tribunal feien objeccions però no ens permetien contestar. Ens van suspendre.
Aleshores em vaig quedar molt dolgut per aquell tractament. Alberto del Castillo em va dir que tots havien estat d’acord en la decisió. Això em molestà molt, fins i tot, quan veia en Vicens ni el saludava, fins que em va donar una explicació. Llavors em va demostrar la confiança que em tenia, quan em va dir que preparés la redacció d’un article perquè me’l publicaria als Estudis d’Història Moderna. A partir d’aquell moment s’inicià una relació força afectiva.
El 1956 es llicencià i al següent curs acadèmic marxà a Liverpool. Quina fou la seva tasca? Es mantingué la seva relació amb Vicens Vives.?
L’anada a Liverpool tenia que veure amb els Estudis Universitaris i l’ensenyament del català. Després de tornar de Liverpool, vaig haver de realitzar uns mesos de quarter de les milícies. Durant tota aquesta època hi va haver una correspondència amb en Vicens (alguna d’aquelles cartes publicades a l’epistolari realitzat a Girona). Encara recordo que fa un parell d’anys, quan vam fer la presentació de la segona part de l’epistolari, la seva viuda em va dir que en Vicens s’hi passava molt de temps per fer-me les contestacions, i que ella li preguntava el per què de tant de temps, i Vicens Vives deia que volia fer-ho bé perquè “aquell noi valia molt”.
També recordo que havíem tingut discrepàncies i li deia alguna impertinència, però ell m’aguantava. Ell havia començat a realitzar classes a la Facultat d’Econòmiques i està clar que em preparava perquè jo treballés allà.
A l’any 1957 tornà cap a Barcelona i passà a ésser ajudant de Vicens Vives i Jordi Nadal a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.
En Jordi Nadal era l’ajudant de Vicens. Quan morí aquest, jo em vaig quedar amb Nadal per ajudar-lo, ja que ell preparava les oposicions. Llavors jo vaig estar sol durant uns mesos donant ensenyament.
També per aquest temps, vostè es vinculà a la política, i més concretament al PSUC. A més de la lluita antifranquista, què és el que va fer que s’acostés al món de la política?
Afiliar-se al PSUC era una cosa molt normal, ja que era una de les poques coses que es movien. Vaig entrar en contacte amb alguna gent d’aquí, i aquests em van enviar a París. En tornar aquí, es formà el Comitè d’intel·lectuals. Recordo que ens vam reunir a la torre que la família Goytisolo tenia a “Tres torres”. Allà hi havia en Manolo Sacristán, el Luis Goytisolo, en Josep Maria Jaén (que era un psiquiatra de molta vàlua) i jo. Després s’hi sumà en Vallverdú.
Gràcies a Vicens Vives, coneixerà a Pierre Vilar; una gran influència en la seva trajectòria professional. Quin fou el motiu perquè vostè el conegués?
Respecte a la meva investigació, jo havia realitzat la meva tesina sobre la segona meitat del segle XVII. Però en aquell moment en Vicens estava intentant revitalitzar tot el terreny de la història contemporània a Catalunya. La seva idea lligava molt en la seva visió política amb un intent de recuperar la visió històrica del futur immediat per a tenir una consciència clara. Això va portar-me a desviar-me cap el segle XIX i se’m va ocórrer el tema de les desamortitzacions, que era un tema sobre el qual no hi havia res.
Llavors vaig comentar-li a en Vicens, però ell em comentà que no estava per aquest tema, i em va dir que aprofités l’estança a Anglaterra i que quan passés per París anés a veure a en Pierre Vilar i li digués que era deixeble seu, ja que ell em podria orientar millor.
Vaig escriure a Vilar des de Liverpool i ell em contestà amb una carta admirable de consells de mètodes per com havia de realitzar el meu treball. Un dels seus consells era que: “No sols es podien fer les coses amb una passió, sinó que també s’havien de fer seriosament”. Llavors l’anava a veure a París quan passava i a partir d’aquí començà una bona relació.
Enmig de tot això, vostè és expulsat de la universitat per haver-se sumat a una protesta col·lectiva contra el rector García Valdecasas. Aquest fet el portà a marxar de la universitat, però passà a dirigir la secció d’història de Larousse i, temps més tard, entrà a la Universitat Autònoma de Barcelona. Què van suposar per a vostè aquells anys?. Foren uns anys difícils?.
Ens van expulsar a uns seixanta. Entre aquests hi havia el Manuel Sacristán i en Roca i Junyent. Se’ns expulsà perquè havíem signat un telegrama que s’havia enviat al ministre protestant contra el rector García Valdecasas. Va resultar que havíem passat per damunt del règim reglamentari. Se’ns va fer un judici i tot seguit se’ns expulsà.
Mentre estava realitzant la tesi, vaig dirigir la secció d’història de la Larousse. Era tot un nucli de gent que es dedicava a l’enciclopèdia, on hi havia gent com en Ramon Gabarrou, l’Anna Sallés, el Borja de Riquer o en Josep Termes.
A l’Autònoma vaig entrar-hi de la mà de Frederic Udina, i amb el temps em vaig consolidar a la Facultat d’Econòmiques.
El 1970 llegí la seva tesi doctoral, dirigida per Fabià Estapé.
Veritablement la tesi la vaig fer tot sol, però necessitava algú que me la portés, i en Fabià Estapé em semblà el més idoni. Quan em va semblar que tenia una certa crítica per escriure la tesi, i amb els estalvis que havia fet treballant a la Larousse, em vaig pagar sis mesos de no treballar i dedicar-me de manera intensiva a la tesi, excepte per ajudar els meus pares. Finalment es va llegir i llavors el Banc d’Espanya em va dir que li enviés una còpia per si era interessant per a publicar, però al final no es publicà.
Al poc temps, els de l’editorial Ariel em van dir que em publicaven la tesi. Jo els vaig dir que era un disbarat i vaig dedicar-me tot l’estiu a arreglar-la i a donar-li una redacció que sigues més entenedora. Així es va publicar, davant la meva sorpresa, i tot i així, tingué molt bona acollida, ja que arribà a la segona edició. Llavors sorgí l’edició de butxaca que arribà fins a la sisena edició.
Durant la dècada dels setanta estigué present en la creació de dues importants revistes d’història: Recerques (1970) i l’Avenç (1976). Què suposà la creació d’aquestes dues revistes en aquell moment?.
Pel que fa a Recerques, tots pensàvem que calia fer una revista d’història catalana, però el problema venia de com es pagaria. Llavors se’ns va ocórrer aquesta idea a cinc persones que eren el Josep Termes, el Ramon Gabarrou, l’Ernest Lluch, el Joaquim Molas i jo. Vam mirar què podia costar un número i ho proposàrem a Ariel. Naturalment ho vam haver de fer de manera com si fossin números monogràfics perquè el que no podíem era demanar permís per a realitzar una revista, ja que no ens ho haguessin permès. Quan mires tots els anys, descobreixes que en tot aquest temps s’hi ha realitzat una feina positiva i això es veu quan et fixes en les notes de peu de pàgina.
L’Avenç va realitzar una feina molt útil en aquell temps, a més del fet que tingué una influència sobre molta gent.
En els anys successius publicarà “Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XX (1973)” i “La crisis del Antiguo Régimen, 1808-1833” (1979). Amb aquests dos estudis i la seva tesi doctoral, vostè incidí en un període molt concret de la història d’Espanya. Què aportaren a la historiografia del moment i per què aquesta temàtica?.
Referent al primer llibre, jo anava a les oposicions i tenia dos o tres articles que em semblaven de les coses més decents que havia fet, però el problema era que estaven escrits en català, i no es podien presentar. Llavors és la única vegada que he agafat uns articles per fer un volum, i mai més a la vida se m’ha ocorregut de fer-ho. Curiosament tingué una acceptació considerable perquè circulava pels instituts, fins que vaig dir que aquest llibre s’havia desfasat amb els anys, i per això es va retirar.
El segon el vaig fer perquè se’m va ocórrer una sèrie d’Història d’Espanya, i vaig pensar que podia ésser una eina útil pels estudiants. Vaig dir-li a una sèrie de gent per fer-ho, i tothom em va dir que sí, però només en Gabriel Jackson ho va fer i, per tant, tot va quedar en només un llibre.
Durant els anys vuitanta i noranta, vostè ha publicat llibres que estan dirigits a estudiar el paper social de la història, i també ha portat a terme la coordinació d’un llibre sobre el franquisme. A què és degut aquest canvi en la seva tendència investigadora?.
Entre mig hi ha unes altres coses que formen part d’aquest projecte, que són els dos llibres que publico a Madrid amb l’Institut d’Estudis Fiscals i la Història de la Hisenda. Són uns llibres que en bona mesura els faig amb la intenció de desglossar material per una continuació que vull fer de la “Quiebra de la Monarquia Absoluta (1814-1820)”.
L’any 1988, Pierre Vilar dirigí la Història de Catalunya, on vostè hi participà amb la realització d’un volum anomenat: “La fi de l’Antic Règim i la industrialització”. Pot dir-se que és la seva millor obra?. Quina és la valoració a que pot arribar-se sobre la Catalunya del segle XIX?.
No crec que sigui la meva millor obra. El llibre té algunes pegues com per exemple que no em deixen posar notes a peu de pàgina per millorar el text i que hi ha un o dos capítols més fluixos perquè en aquells moments el meu estat de salut era molt dolent.
Crec que la Catalunya del segle XIX es fonamenta en un drama basat en tots aquells catalans que a començaments del XIX s’apunten a l’Estat liberal i que es deixen portar per la construcció d’Espanya creient-se que això és la possibilitat de crear un àmbit on poden modernitzar-se. A canvi, descobriran que això no funciona; ho provaran en diverses ocasions, i l’última vegada que ho faran serà en la II República però que serà tallat pel franquisme. Per a mi, el segle és en bona mesura el drama d’una societat que intenta trobar el camí per ser un progrés en un marc de convivències.
A més de la seva tasca de professor, escriure llibres i ésser mestre de molts professors que avui imparteixen classes a les universitats, vostè també ha desenvolupat la faceta d’assessor d’editorials com Ariel i Crítica. Què ha pretès amb l’edició de llibres d’història?.
He pretès senzillament fer coses que s’aconsegueixen vendre, però sense buscar la xifra de vendes, sinó mirant que el que facis es pugui vendre, i aleshores, de tant en tant, poder-te permetre el luxe de fer coses que segurament no són rendibles, però que dintre un projecte global ajuden a millorar-lo. D’aquesta manera, el fet que hi hagi coses que es venguin, et permet que l’editor et deixi publicar aquests interessos personals. Un exemple d’aquests llibres menys comercials són els de Thompson.
Thompson ha sigut un influència considerable en la seva carrera. Com el descobrí?.
A Thompson el descobreixo en una llibreria que hi havia al costat del Liceu, que era la Llibreria Francesa. Aquesta tenia un gran nombre de llibres de l’edició Pelican i casualment el número mil era el llibre: The making of the English working class de Thompson. Aquest llibre em produí una fascinació que encara em dura fins ara, però no solament a mi, sinó que ha fascinat als historiadors de mig món. Després vaig tenir la sort de conèixer i estar amb Thompson en un parell d’ocasions que ha estat a Barcelona.
Un altre autor que m’ha influenciat abans que Thompson va ésser en Gramsci, que vaig descobrir per casualitat en un Congrés a Nàpols, on vaig adquirir en una botiga alguns exemplars dels Quaderni de carcere que després foren una important influència. Però també hi ha hagut autors més antics com Diderot o Walter Benjamin.
Com se sent després de veure que alguns dels seus alumnes són professors de diverses universitats amb un reconegut prestigi?.
Mai he intentat que algú tractés els temes que jo he tractat. He procurat que la gent plantegés el que volia fer i estar al seu costat per ajudar-los. Però mai he volgut una persona que treballés coses que em podien servir a mi, ans el contrari, sempre he pensat que la gent treu un major profit quan treballa allò que li agrada.
Què s’ha de fer per realitzar una classe amena?.
El primer que vaig aprendre és que t’havies de preparar la classe, perquè si tu te la preparaves, encara que avorrissis a l’estudiant o que la classe no fos atractiva, algú estaria escoltant. Hi ha professors que alguns cops els enganyen durant un any però al següent ja no ho fan.
Després vaig aprendre que els alumnes no s’adormissin a classe, i per això has de mirar de realitzar les coses ben fetes, però no sempre ho aconsegueixes. Un mateix s’adona si ha connectat o no, i hi ha dies que les coses funcionen i surts content de la classe, però n’hi ha d’altres que et prepares molt una classe i no funciona, i surts una mica decebut, i és una cosa que encara avui em passa. És molt difícil preparar una classe per cada dia, fent que la cosa funcioni i que alhora sigui atractiva.
Vostè ha deixat la direcció de l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives després de més de 10 anys de dirigir-lo, i a partir del proper curs passarà a ésser professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. Quina serà la seva tasca a partir d’ara?.
L’any proper realitzaré tres cursos, dos d’ells de doctorat. Un d’ells és per un doctorat de dret sobre relacions internacionals, i una altra assignatura que no és de llicenciatura, perquè a partir d’ara no puc realitzar cursos de llicenciatura.
Suposo que a partir d’ara vostè tindrà una mica més de temps per a realitzar projectes personals. Quins projectes té pensat desenvolupar en el futur?.
A mi em queden un parell d’ambicions per a realitzar en el treball de la història i la historiografia. Jo buscava la manera de trobar el camí per a fer les coses, i l’he trobat. Ara ve el més difícil, que és apuntar-ho.
La primera ambició és realitzar un gran treball a partir de la gran documentació que tinc arxivada des de fa molts anys, i tinc clar que ha d’agafar el període de 1814-1841. En un principi voldria fer la continuació del llibre de 1814-1820, i la veritat és que tinc un escrit molt complert que agafa el període 1823-1827, però me’n vaig penedir i no l’he publicat. Però ara la meva idea és tractar el període de 1814-1841, però encara no sé com ho enfocaré.
Abans de tot això n’he de fer un altre però, del que no en puc parlar. Podríem dir que tot el que he fet ara són preparacions per a realitzar aquest projecte.
Un projecte força ambiciós, no?
És ambiciós, però vull explicar una història complexa, que és la història de la restauració fins a la revolució de 1848, que seria d’alguna manera la història de tot un gran engany: la història d’aquesta il·lusió de la capacitat de transformar d’alguna manera i que finalment tot és destrossat i acaba sent una gran decepció.
Per anar finalitzant només unes breus preguntes sobre temes actuals. Com afectà i afectarà l’11 de setembre a la Història?.
Crec que l’11 de setembre és un pretext que ajuda a una determinada dinàmica de tractament que ja estava en marxa abans; només cal veure qui ho està utilitzant i com ho està fent. És un argument que serveix en nom de la por de la gent i dels registres de seguretat, però també de la llibertat.
El passat mes d'abril vostè publicà un llibre anomenat “La historia de los hombres: el siglo XX”,. Què aporta aquest nou llibre respecte el seu anterior, “La historia de los hombres”?.
Quan finalitzo el llibre de “La història dels homes” m’adono que en realitat m’han sortit dues coses: per una banda, m’ha sortit una història d’una historiografia que té un interès per una sèrie de gent, i per una altra, que hi ha uns capítols que fan una crítica de la situació present i proposen una reestructuració, que són una altra cosa, i que segurament poden tenir un públic diferent. Aleshores jo sóc el primer en decidir agafar els capítols del segle XX, treure la part bibliogràfica excessiva i afegir algunes coses noves.
Cap a on va la història? Quin tipus d’història es fa ara?.
En aquests moments hi ha uns moviments de religió per les tendències i influències de les ciències socials, que han sortit a partir de l’autonomia i fins i tot de la ciència política. Un d’aquests grups que hi ha als Estats Units, que actua en el món de la politologia, diu una cosa que em sembla molt bé: “el problema és el que ha de dir quants mètodes, no els mètodes el problema”. Sóc absolutament contrari a uns tipus de plantejaments tan confosos entre la gent de l’ofici que és el d’apuntar-se a una tendència o estil metodològic amb unes regles, i aleshores, amb aquestes, anar a fer la feina. Em sembla que el que un historiador estudia és un problema i aquest s’ha d’enfrontar amb totes les eines que calguin, i que ningú s’ha d’inclinar per una escola o mètode en concret.
<< Home